Dimecres 23 de Gener.

Primer post de l'any:

No dispose de internet a casa i ara penje un poema que he escrit a un servei public d'accés a internet:

Voler somniar i adonar-sen: Tot s'ha perdut...
Voler anar avant i sols caminar enrere.
Voler cor on no capien angoixes, menut.
Voler deixar d'existir és el que sempre espere.

Voler, mai aconseguir el que desitges fort.
Voler somniar, desitjar, anar... No tornar.
Voler sentir, i que el que sents siga tot plor.
Voler estimar, desitjar, per fi, oblidar.


Espere que us agrade.
Roserdeljardi.

Dimecres 10 d'Octubre:

Avuí un poema que he anomenat "Ser una pedra de riu"

Ara que la nit no s'amaga,
que el silenci amb mi ve a reposar,
uns gossos bojos fan baralla,
i escolte els meus pulmons respirar.

En el llit del riu, apresurada,
l'aigua gelada colpeja els meus peus,
i no em fa sentir lliberada,
dels lligams que em fan estar sota ell.

I en la humitat del meu silenci
puc dir que els gossos ja no lladrarán,
que continuaré vivint en aquesta nit,
encara que el temps vagi passant.

I em quedaré morta, estàtica,
eixe serà el meu únic verb,
que es relaciona amb mi amb lógica,
des de que el líquid em desgasta la pell.

Sóc una pedra de riu més,
maltractada per l'aqüosa societat,
que a la història mai serà res,
perque com a pedra se'm valorà.

Espere que us agrade.

Roserdeljardi.

Dilluns 8 d'Octubre.

I després de tantes coses, de tants silencis, el món ha decidit no escoltar-me quan li he dit el secret mes amagat: Sóc una persona.

I ha seguit rodant, funcionant, produint sorolls arrítmics, sense preocupar-se per mi.

Ara, quan la realitat es mostra sense cap cuartina de fum al davant, repeteixc:

Sóc una persona sola al món quan lluite en defensa de tothom i totdona.

Sóc una persona sola al món quan decidixc no acceptar prejudicis, encara que de vegasdes siga inevitable (No sé perquè ho dic, açó... Tot és evitable, excepte la mort)

Sóc una persona, llimitada pels propis defectes, que s'ha d'enfrontar amb els prejudicis de la gent, d'eixes titelles que es creen elles mateixa els lligams per a ser manipulats, ser compresos per la ximple raó d'acceptar idees que han vigut preconcebudes, sense cap mena de reflexió.

Sóc una persona sola al món, perduda entre la seua própia lluita per crear un món millor i més just;

Somíe si demane una democrácia on totes les butlletes electorals son omplides després d'un pensament sobre la història, la societat i el món en que vivim?

Començe a creure-ho.

Somniar un món millor es fácil, creure-ho, una mica mes difícil.

Roserdeljardi.

Hola!

Quan recupere el ritme dels estudis tornará a fer posts més regularment. De moment us deixe en un altre text imaginari:

Sempre he desitjat que algú em pintara o em dibuixara. I no per la meua bellesa (que no es molta) si no per la meva capacitat d'expressar sentiments. Sols m'ha passat això una vegada en la vida, quan tenia quinze anys. Em vaig deixar pintar vora el mar, amb els peus descalços i un vestit de seda blanc. El pintor em va deslligar els cabells suaument, i els va col·locar sobre la meua esquena. Em va demanar que em posara en una postura còmoda per a mi, que triara la que mes m'abellira. Així que em vaig acomodar de la millor manera que vaig saber. Vaig flexionar la cama esquerra i li vaig posar damunt la ma dreta, deixant que es caiguera de la forma mes natural possible. L'altra cama i l'altra ma jeien sobre l'arena, en un continu repòs. El vestit s'havia deixat vèncer contra la seua lluita amb la gravetat i reposava sobre la meua pell, i al tindre una cama alçada, el vestit va quedar com va poder, deixant veure el que abans amagava. Amb aquesta posició em vaig mirar l'interpret d'imatges amb cara melancòlica, com si trobara a faltar altres èpoques amb ell viscudes. Mentre el veia pintar, li vaig preguntar el seu nom verdader. Des que l'havia conegut aquell matí fins a la vesprada l'havia anomenat amb el seu pseudònim artístic, ara, en canvi, volia saber quin era el seu nom real. S'anomenava Miquel.

Aleshores li vaig dir: -Així està bé, Miquel? T'aprofitará per a la pintura?-Si, si, perfecte. Em sembla que no sabré captar prou bé el que en este moment expresses, però tinc la teua imatge al cervell, podria acabar el quadre sense fer-te patir. Sols caldrà que et mire un poc més, deixa'm contemplar-te. --Va dir Miquel, mentre resseguia totes les corbes del meu cos, la expressió de la meua cara, i la posició de l'ombra de l'arena. Acabà el diàleg per un moment, i li vaig clavar la meua mirada dins dels seus ulls, a les seues ninetes negres. Quan va donar la que pareixia la última pinzellada del dia em vaig alçar, i vaig caminar fins que sols la pintura s'interposava entre el Miquel i jo. -I ara que faig? -- Li vaig preguntar. -Acostat si vols veure't- Va dir, estenent-me la mà.Oferint-li la ma i el millor dels meus somriures vaig arribar just al seu costat, tan aprop seu que Miquel estava abraçant-me, i semblava del més natural. Els dos junts vam contemplar l'encisadora mirada de la jove en que Miquel m'havia convertit. Jo seguia hipnotitzada en la manera de veure'm d'aquell xic mentre ell passava la ma pel meu coll, agafava la meua barbeta i girant-me la cara posava els meus ulls sobre la seua mirada. En aquell moment vaig despertar de la hipnosi i el vaig besar, tombant-lo sobre l'arena.



Roserdeljardi.

Dijous 6 de Setembre.

Hola de nou:

Hui és un dia positiu. Després de molt de temps sense postejar al bloc torne a fer-ho. Els examens de Setembre han anat bé i pase a Batxillerat. A l'humanístic. Espere que no siga d'extranyar... (Em referixc al fet de que trie les humanitats.) Be, a poc a poc aniré agafant el ritme si veig que s'ho val la pena. Encantada de tornar! I esperant que tot siga com abans ho era!

Roser

Divendres 3 d'Agost:

Homenatge al meu gat, anomenat minino. Sempre et recordaré. Vas ser un bon gat, durant els sis anys que vas estar en mi. Ho senc pero no hi hauran més paraules hui. Des d'ahir el meu gat no está amb mi i no se que mes dir.



Trista i apenada.

Roser.

Dimarts 24 de Juliol.

Fa moltísima calor. Hui us penje un altre poema, un altre dels que escric. Està inacabat, pero que s'ha de fer...

Podría dir-se que sóc els acords d’una guitarra,

que vaguen buscant sentiment,

que es perden en la nostra oida,

que es fonen amb el ambient.

La melodía es completament disonant,

vol mesclar praules de tristesa,

amb amor perdut de fa anys,

amor que encara crea enveja.

El ambient és com un grandiós tsunami,

els meus ulls des de el fons de la mar,

t’envien onades de llágrimes, si,

per tu jo no faig més que plorar.

Podría dir-se que sóc el lament del vent,

quan bufa fort entre els arbres,

intentant endur-se els núvols lentament,

per a plorar a qui estima, i no als altres.

El vent es gelat, geladissím.

Potser per la quantitat d’aigua

que poden portar els nuvols,

sota la seua esquena en una caixa.

Potser el vent és gelat per les metáfores,

que relacionen gel i fret amb falta d’estima,

qüan açó és el que fá que busques i trobes

una persona amb qui compartir la fredolina.

Roser.